PREMI SAMBORI ÒMNIUM
7è CONCURS ESCOLAR DE NARRATIVA EN CATALÀ
7è CONCURS ESCOLAR DE NARRATIVA EN CATALÀ
Un any més Òmnium Cultural ens ha animat a participar al Premi Sambori, dirigit als centres educatius de tots els Països Catalans i que té com a objectius promoure la participació en un projecte comú d'alumnes i centres, fomentar l'ús i prestigi del català en l'àmbit escoalr tot incentivant la imaginació, la creativitat i aquells valors pedagògics que es treballen en cadacun dels centres.
Volem felicitar a tots/es els/les participants i en especial a les nostres guanyadores: Sara Bayo de tercer i Nerea Boronat de cinquè. Tot seguit podeu veure les fotos de l'acte d'entrega de premis.
A DALT DE TOT
Nerea Boronat
El so agut del despertador em fa obrir els ulls un diumenge d’abril a les
vuit del matí. Havia decidit sortir amb bicicleta per fer una mica d’esport i
respirar l’aire dels voltants.
En primer lloc esmorzo, a continuació em vesteixo i per últim em preparo la
motxilla. M’emporto un entrepà de pernil salat amb pa amb tomàquet i una mica
d’aigua. Sempre va bé portar provisions.
Pujo dalt la bicicleta i me n’adono que la roda del davant no té vent.
Papaaaaa!!! Posa’m vent a la bici que vull marxar.
Amb la bicicleta llesta li dono les gràcies i me’n vaig cap a l’ermita.
Pel camí l’aire em refresca la cara
i em carrega d’energia, sento l’olor dels eucaliptus, les flors i els camps de
fonoll.
El sol em va escalfant l’espatlla i començo a tenir sed. M’aturo a la vora
del camí, em trec la jaqueta i bec una mica d’aigua de la cantimplora per poder
continuar.
Al meu davant sobresurt la torre tot i que encara em falta un bon tros per
arribar-hi. Sembla un gran soldat de guaita vigilant tot el territori.
A la meua esquerra hi veig una séquia que rega els arrossars i els camps
plens de carxofes, carlotes, enciams i cols.
Quan arribo esmorzo l’entrepà i sens dubte entro a la torre. Pujo a dalt de
tot.
Contemplo el terreny que envolta l’ermita, quants colors, quina
meravella!!!!
Em sento tranquil·la i en pau.
Miro a un costat i veig els arrossars plens d’aigua, només color blau.
El cel està serè, tot i que hi ha algún núvol reflexant-se a l’aigua dels
camps.
Pel camí del xoperal, observo com van les bicicletes ocupant tota la via.
Me n’adono que darrera porten dos cotxes que no volen avançar. Recordo que
aquell diumenge hi havia una trobada de ciclistes.
Segueixo mirant a l’altre costat i em perdo observant la varietat de cases
altes i baixes, noves i antigues,…
El temps em passa ràpid contemplant el bonic paisatge i decideixo tornar
cap a casa per un camí diferent.
És més llarg però m’agrada veure els xops del costat del camí. A la séquia
amb poca aigua, una granota salta en sentir-me passar.
Amb aquest paisatge lluminós i tranquil arribo a casa sense adonar-me’n.
No m’havia
imaginat mai que vivim en una terra plena de bones sensacions.
EL MEU GOS BOLETA
Sara Bayo
Quan era petita, un dia vaig anar a
casa de la meua iaia, que viu en un mas a l’hort.
Era estiu i estàvem a la fresca, de
sobte, vaig sentir uns gossets que bordaven i vaig anar a veure’ls.
Em vaig trobar amb 7 gossets molt
petits i molt bufonets.
Estaven amb la seva mare al jardí
del veí, un senyor gran, molt amic dels meus iaios. Li vaig preguntar al Sr
Ramon, l’amo dels gossets, si podia agafar-ne un, i ell em va dir molt
amablement que tots els que vulgues.
Llavors vaig preguntar amb molta il·lusió,
als meus pares si podíem agafar-ne un i
em van dir que sí.
Em va costar decidir-me perquè tots
eren preciosos i semblaven molt dolcets.
Finalment vaig agafar el que
semblava una boleta , d’aquí el seu nom,, el meu gos es diu Boleta.
Quan vam arribar a casa nostra, no
parava de plorar per les nits, de ben segur que enllorava la seva mama.
Al cap dels dies es va acostumar a
estar amb natros i ja no plorava.
Li agrada molt juga amb l’altre gos
que tenim, Duc. Li passa com a mi amb la meva germana, m’ho passo pipa jugant
amb ella, tot i que també ens barallem.
També li encanta que li tirem
pilotes per anar-les a buscar.
Quan passen les ambulàncies Duc i
Boleta, comencen a bordar i no paren fins passada una bona estona.
Quan trona o tiren petards, Boleta
es posa molt nerviós, i es vol escampar del seu tancat, cosa que a vegades
aconsegueix.
A Boleta li tornen boig les galetes
i jo a vegades li’n dono alguna d’amagat.
Un dia es va escapar, i sort que el
vam trobar , s’havia posat a sota d’un camió de bombers i no volia sortir de
cap manera. Al final amb un galeta ho vam aconseguir.
M’agrada molt tenir a Boleta amb
mi, perquè es molt alegre i juganer.
Enllaç a la noticia a la web de l'ajuntament de l'Aldea.
http://www.laldea.org/5-aldeans-els-premiats-concurs-sambori-omnium-cultural-terres-ebre-p73d257.htm
